viernes, 24 de noviembre de 2006

¿ES DIFÍCIL LA CONDICIÓN DE ESTUDIANTE?

Hace días que no digo nada de mis alumnos de segundo. Pues resulta que ahora hay tema, porque andan metidos en abundancia de exámenes, y eso siempre da para bastante.

La verdad es que, llegados al punto de segundo de bachillerato, y con la evaluación a la vuelta de la esquina, los sufridos alumnos suelen instalarse en una constante inseguridad, como si no bastara la inherente a su adolescencia.

El semblante habitual, acompañado con frecuencia de elocuentes palabras, es de caos neuronal con síntomas incipientes de histeria: exámenes que, a modo de chicle, se expanden y juntan unos con otros; constatación de una exigencia notable y sin tregua (cuando no va acompañada de olor a injusticia); sensación de impotencia, de no dar abasto, de que soy inútil, de que suspenderé…¡¡¡¡ahhhh!!!!

No se me ocurre mejor remedio que aplicar, como tutor y como profesor, la terapia de la serenidad, del sosiego… que no la del ‘pasotismo’. Frecuentemente procuro relativizar los problemas, pero también apelar a la cultura del esfuerzo; dejar caer una frase aquí y una idea allá, por si a alguien le hace pensar; tirar de lo positivo sin ocultar los problemas reales; fortalecer las esperanzas a base de reforzar lo que ahora se llama autoestima y que, en mis andanzas de estudiante, no sabíamos ni que existía; calmar ánimos y reírnos todos un poco de las cosas. No resulta fácil, porque se puede dar la impresión de que te estás tomando a broma sus problemas, cuando lo que pretendes es precisamente canalizar esos problemas hacia soluciones reales, no hacia el lamento estéril, inútil e improductivo.

Y, en medio de todo eso, debo contribuir a su ya penosa situación poniéndoles un examen de griego el lunes, y otro de latín el viernes. Y lograr que Jorge despierte de su letargo otoñal, y que Enma acabe por creerse que su esfuerzo dará resultado, y que Noemí se centre en dar prioridad a los estudios, y que Claudia no se apee del sobresaliente (procurando que no se lo acabe creyendo)… ¡¡¡ufff!!! Y encima dicen que esta profesión es cómoda y relajada… Eso seguramente no, pero ilusionante, llena de emoción e imprevisible, sí. Por eso no la cambiaría por ninguna otra.

14 comentarios:

Anónimo dijo...

jejeje! m'ha encantat aquesta entrada! Pensava, però, que escriuries algunes frases de les que repetim cada dos per tres: Ahhh!!! suspendré!!! no puc!!! aixo no ho entenc!!! tenim molts examens!! els professors ens estressen!!!
Un "caos neuronal", sí!

Considerem que el que ens està passant és el més important i per això ens comportem com a nens petits. Però el que no hem de fer és trencar-nos el cap pensant en les coses que podrem o no aconseguirem, sinó que, el que hem de fer és com els nens petits quan aprenen a caminar, anar pas a pas, i aixi van aprenent fins el punt que arriben a caminar.

Avui m'ho he passat molt bé a les classes de grec i llatí, hem rigut molt però tambe hem traduït!jeje!

inga una salutació per tothom!

ens veiem,

Ester

Magister-Διδασκαλος dijo...

Hola, Ester,
ja veig que t'ha picat el cuc i que has passat a veure l'entrada. Tens raó: pas a pas es recorren distàncies ben llargues. Així s'arriba.
Fins dilluns i gràcies pel teu comentari.

Clara dijo...

Boneeees!
A mi també m'ha picat el cuc com dius..La veritat es que aquest "caos" ens està canviant el caràcter una mica a tots, estem molt alterables o irritables i aquestes coses, i per una part entenc que et pugui sentar malament que ho transmetem tant sincerament a les teves classes. Però bueno serà perquè sabem que ens escoltes, i així ho demostres. Una descripció "sobresaliente" del que ens està passant aquests dies. Però ànims que ara nomès en queden 7 i fins tornant de vacances res més!!! M'agrada aquesta part pisitiva!
i tranquil que aquest cap de setmana TOTS estudiarem molt de grec per donar-te una alegria amb els exàmens!
Bon cap de setmana!



clara

Anónimo dijo...

Hola a tothom!

Aquí la Núria. M'agradaria opinar sobre dues cosetes d'aquest text:

Primer d tot, donar-te la raó amb això de que estem com histèrics i pessimistes, i és que aquesta situació de pressió ho provoca...Què més m'agradaria a mi poder-me agafar les coses amb calma, pensar que tot surtirà bé i que si hem arribat fins on estem és perquè som capaços d'això i més...De vegades m'hi paro a pensar...i sí, podem fer-ho. Però hi ha moltes coses que influeixen en l'estat d'ànim de l'alumne...Personalment aquest any no m'està sent gens fàcil, però no perquè trobi que les materies siguin complicades, sinó perquè se m'ha barrejat aquest estrés dels examens amb problemes de també notable importància. I dic això perquè, no se perquè, m'he sentit identificada amb una d'aquestes alumnes del text.

Ja per acabar, m'agradaria donar ànims a tota la classe per l'examen de grec de dilluns (espero que el professor de grec s'ho "curri" i ens el posi fàcil...) i un simple gràcies per intentar fer-nos obrir els ulls quan mes ho necessitem i fer-nos sentir útils.

Núria

Magister-Διδασκαλος dijo...

Us heu posat d'acord per escriure totes dues a l'hora? Potser en el mateix ordinador?
Veig que esteu bastant d'acord amb el contingut de l'escrit. I fins i tot identificades?
Com que heu promés estudiar força Grec, em dedicaré a preparar un examen adient.
Fins dilluns. Χαιρετε.

Amparo dijo...

Luis, felicidades por tu exactitud y claridad al para plasmar el día a día de clase y ahora la díficil temporada de los exámenes.
Muchas felicidades a tí por tener alumnas participativas y a ellas por tenerte como su maestro.

Oscula omnibus et optima fortuna in probationibus!

Magister-Διδασκαλος dijo...

Amparo:
Muy agradecido por tus palabras. La verdad es que, cuando los alumnos acompañan, todo se vuelve más fácil y agradable, ¿no? Seguro que lo sabes por experiencia.
Un cordial saludo.

Ana dijo...

Estimado Luis, una vez más insisto: tus alumnos son muy afortunados al tenerte como profesor.
La relación que reflejan tus palabras y las de ellas es fantástica y admirable: cordial y cómplice, pero cada uno en su lugar. A algo así es a lo que todos los docentes aspiramos, a poder enseñar y educar, a acompañar a nuestros alumnos, pero siendo ellos los que caminan.
Coincido contigo en que la tarea no es fácil, hay años mejores y otros no tan buenos.
Disfruta de este curso y de estas alumnas. Para ellas es un año de experiencias, pero también tú sales enriquecido con esas vivencias.
Como tú, no cambiaría esta profesión por nada.

A tus alumnas, muchos ánimos, que seguro que el esfuerzo viene reflejado en agradables resultados.
Besos.

Nausicaa dijo...

Hola a tots! encara que no vaig al mateix institut que vosaltres i, per tant, no m'he sentit al·ludida en cap moment, sí que m'he sentit identificada. Jo ja he passat la setmana d'exàmens i, encara que el de grec no el vaig fer perquè al meu centre només es fa grec a primer, el de llatí va anar força bé. M'ha agradat molt aquesta conversa professor-alumnes i m'hi he volgut sumar perquè, malgrat que considero que tinc un dels millors professors de llatí i grec, la resta d'alumnes que són amb mi a classe no propicien (digue'm-ho així) una conversa com aquesta.
Molta salut i fins aviat!

Magister-Διδασκαλος dijo...

Ana:
Ya no sé qué contestarte, porque me abrumas...
Gracias por todo. Por supuesto que les diré a mis alumnos que les deseas mucho ánimo, aunque probablemente ya lo habrán visto en este comentario, porque hurgan de vez en cuando a ver quien contesta.
Saludos cordiales.
------------
Hola Nausicaa,
m'ha sorprés molt que hagis arribat fins aquest bloc, i més encara que hagis enviat el comentari tan bonic que has fet. Veig que la teva relación amb els companys no és del tot positiva. Jo no puc dir el mateix dels meus alumnes: per sort (per ells i per mí) s'entenen prou bé.
No obstant, tens molta sort del teu professor (el coneixeré?). Ja veus: als professors de clàssiques s'ens ha quedat quelcom del que hem aprés de la cultura grega i romana. No som mala gent...
Gràcies pel teu comentari, i espero que no sigui l'últim. Lluís.

Nausicaa dijo...

Hola Lluís, moltes gràcies pels teus comentaris, tant el del teu blog com el del meu. I tan si no em decebrà el món de les clàssiques! Si tot va bé l'any que ve començaré a estudiar-les a la universitat! Ja veus que m'han atrapat ben atrapada.
M'alegra que t'hagi agradat el post de la cafeteria, vaig escriure'l allà mateix, a l'instant. Segurament estovaria el cor de molts dels meus companys; no és que no m'hi porti bé, al contrari, hi ha molt bon rotllo amb tothom, el que passa és que n'hi ha algun (per sort no passa amb la majoria d'ells) que és encara massa criatura. A més, crec que no he tingut gaire sort amb el grup de l'humanístic, així que m'ha fet enveja (de la sana, eh?) veure com s'impliquen els teus alumnes en la matèria. En fi, no t'atabalo més que ja en deus tenir prou amb la teva classe.
Salutacions!

Magister-Διδασκαλος dijo...

Veig, Nausicaa, que les clàssiques seguiran ben representades. Enhorabona i endavant!

pompilo dijo...

Muy bieno, magister. ¿Cómo se me había pasado incluirte entre mis enlaces? Demasiadas cosas entre manos.

Sobre esto mismo yo suelo usar un argumento real (sin pomadas) que les tranquiliza. "Vuestros antecesores en estas sillas todos los años se han sentido así, y ahora están la mayoría en la Universidad o donde han querido ir. Ellos pudieron y vosotros también podréis, porque no eran mejores ni peores que vosotros". Y una versión del anterior: "Habéis sido capaces de llegar hasta primero, así que también podéis sacar segundo, como otros pudieron". Es un argumento cierto y ellos lo ven claro a la primera: suele ir seguido de unos segundos de silencio.

Magister-Διδασκαλος dijo...

Hola, Jose:
Gracias por tu colaboración. Veo que todos andamos metidos en los mismos menesteres, y con soluciones parecidas.
Un abrazo. Luis.